El primer preámbulo es traer la historia de la cosa que tengo de contemplar; que es aquí, cómo las tres personas divinas miraban toda  la planicie o redondez de todo el mundo llena de hombres,. y cómo viendo que todos descendían al infierno, se determina en la su eternidad, que la segunda persona  se haga hombre, para salvar al género humano, y así venida la plenitud de los tiempos...

El 2º, composición viendo el lugar: aquí será ver la grande capacidad y redondez del mundo, en la cual están tantas y tan diversas gentes....

El 1º puncto es ver las personas, las unas y las otras;

y primero las de la haz de la tierra,

en tanta diversidad,

así en trajes como en gestos,

unos blancos y otros negros,

unos en paz y otros en guerra,

unos llorando y otros riendo,

unos sanos, otros enfermos,

unos nasciendo y otros muriendo...

La meditació ignasiana no deixa de ser maca: és una mirada sobre "toda la planicia o redondez de todo el mundo llena de hombres…, en la cual están tantas y tan diversas gentes". Crec que aquí Sant Ignasi va fer un gran esforç en favor de la diversitat i de la interculturalitat. M’agradaria tenir prou coneixements històrics per saber si la frase "todos descendían al infierno" podia ser una afirmació generalitzada a la universitat de París.

És Jesús l’única solució? Fa alguns anys ho hagués dit i afirmat. Tu mateix m’ho recordes. "Nosaltres, una mica luterans, hem estat molt d’acord amb aquesta dita: Només el Crist ens salva. Segueix essent veritat?".

Però després hem anat a terres de missions, i nosaltres mateixos ens hem creat els problemes.

Els primers missioners (encara en queden!) ho tenien tot molt més clar: les tradicions religioses dels indígenes eren obra del dimoni i no servien més que per anar omplint els inferns.

Nosaltres hem volgut ser més educats i hem arribat a reconèixer (amb el Vaticà II) que alguna part de veritat tenien. I aleshores venen les preguntes, les teves preguntes: "És veritat que les tradicions religioses quetxues són un Antic Testament per als quetxues que els preparen per a la vinguda del Crist? ¿Tenen salvació en si mateixes?"

Les pors de les dretes (que també són persones intel·ligents i honestes) tenen els seus fonaments: la construcció dogmàtico-eclesial que l’església occidental ha creat és un enorme "castell de cartes" (això ells ho saben -¡ha estat la seva pròpia obra!- molt millor que el nostre amic Casaldàliga), i si en retires una carta, tot el castell caurà!

L’afirmació dogmàtica de Jesús com "vertader home" vol dir que, como todo hijo de vecino, ocupa un lloc concret a la història, que ell té un temps i un espai, que està dintre d’una cultura i d’una religió determinades.

El divendres passat a la "comunitat de base" vaig dir una cosa que em va agradar. Havien escollit la lectura de les Benaurances de Mateu, es van fer comentaris sobre els pobles que passen fam de veritat, algú o alguna va preguntar què els dirien les Benaurances o com els ressonarien. Vaig dir que les Benaurances (i per extensió els relats evangèlics i el mateix evangeli) no són un video-casette o quelcom de semblant que pot ser "enchufat" a qualsevol lloc.

És Jesús l'única solució? Ara ja no ho diria. Tampoc diria que ha estat la millor (aquí alguns parlarien del budisme) i començo a afegir que l’autèntica tradició de Jesús el jueu ens pot arribar millor seguint el fil de Jaume, el seu germà, i Mahoma, que no pas el de Pau i el cristianisme greco-romà.

No sé si et vaig dir que, després de 33 anys, em vaig retrobar amb en Toni Fernandes (un dels nostres companys indis de filosofia, que ara treballa per a una ONG holandesa). Vàrem parlar de tota la recerca que ells varen intentar a l'Índia i que encara segueixen sobre el sentit de la religió del país i del seu valor salvífic. Per a ells els Vedes serien el seu Antic Testament, però és clar que no porten cap el Crist. Llavors hem de negar un altre axioma molt estimat pels evangèlics de Bolívia: "Sólo Cristo salva". I s'ensorra també la teoria dels cristians anònims d'en Rahner...

No sé si la teva càtedra teològica et permet reclamar públicament els mateixos drets dels cristians de l’Índia (cosa que jo que no tinc ni càtedra ni càrrecs ho puc fer tot tranquil·lament):

"Per a ells els Vedes
serien el seu Antic Testament.
Però és clar que no porten cap al Crist".

Així tu mateix ("off the record", no fos que et sentís el teu bisbe o el nunci), contestes a les teves pròpies preguntes.

Els cristians de l’Índia comencen a fer por...

La condició de possibilitat de que Jesús continuï "ressuscitat" en el món pluricultural i intercultural d’avui és que acceptem el caràcter temporal i geogràfic de la expressió "fill de Déu" i que renunciem a exclusivitats i a "manifestacions de Déu" definitives.

Ens cal renunciar a dues paraules que, en un temps, ens van agradar força: una és la d'Efesis 1,10:

i l’altra seria la de la Carta als Hebreus 7, 27, l'escrit del Nou Testament més revolucionari. Per això és tan poc conegut i explicat:

I aleshores (són paraules teves)

"Hem d’arribar a la conclusió
de que per a un indígena
no cal que la salvació vingui pel Crist;
pot venir per la Pachamama,
pel sol, o per qualsevol altra realitat".

I, llavors, quin sentit té l'evangelització?

Fa quince dies vàrem tenir a Bolívia una trobada llatinoamericana de teologia índia. Els teòlegs eren indígenes (almenys, en teoria i, certament, pel que en varen dir, també a la pràctica). Jo no vaig ésser convidat al Congrés (no sóc tan important com et penses), però sí que vaig assistir a una taula rodona que es va tenir a la Universitat amb cinc panelistes del Congrés, entre ells un bisbe bolivià autòcton (fins al punt de que molta gent no es creu que sigui bisbe). A l'acabar, vàrem tornar a casa, tot passejant, amb un dels estudiants jesuïtes. La qüestió era: si ens prenem seriosament tot el que s'ha dit, hem d'arribar a la conclusió de que per a un indígena no cal que la salvació vingui pel Crist. Pot venir per la Pachamama, pel sol, o per qualsevol altra realitat

En un moment de rabieta, Pau potser ho va dir (Gal 6,15):

Si aquesta traducció d’en Alonso Schökel - Juan Mateos reflecteix el pensament d’en Pau, aquí tindríem una bona pista de reflexió i de treball.

I, així, la tasca evangelitzadora podria resumir-se com tu ho fas:

"Jo visc content amb el Crist;
vosaltres haureu de cercar qui us faci feliços"

Quelcom que potser està molt lluny del que pensava Francesc Xavier, el navarrico, (i nosaltres quan per primer cop van agafar un vaixell o un avió), però que no és massa diferent del que podia pensar Francesc D'Assís, el de la Umbria:

"I els frares que hi van [entre sarraïns i d'altres infidels]
poden actuar espiritualment entre ells de dues maneres.
Una manera és que no moguin litigis ni disputes,
ans "estiguem sotmesos a tota criatura humana per Déu" (1Pe 2,13)
i confessin que són cristians"

A la liturgia d'avui es parla d'en Jonàs que no vol anar a Nínive, perquè són estrangers, d'una altra cultura, i no creuen en el Déu veritable. A més a més, els siris han estat els enemics de tota la vida. Quan, al final, s'anima a caminar cap a Nínive, espera que la seva predicació es faci realitat. Però el Déu veritable li demostra que, potser, no és un Déu tan veritable, almenys no és exclusiu. Enlloc es  diu que els ninivites varen començar a adorar  a Yahvé. Tan sols es diu que varen fer penitència. Potser  l'autor de la novel·la de Jonàs era un teòleg molt avançat pel seu temps. O, són interpretacions meves? Em penso que hauré de deixar d'ensenyar la Biblia.

És molt possible que si segueixes llegint el llibre de Jonàs t’invitin a fer "un any de silenci". La lectura de la biblia sempre ha estat perillosa. I si aquesta lectura es fa poc a poc, entenent les coses que es diuen, encara ho pot ser més.

Per a molts cristians (i per a l’Església oficial) el problema de la  resurrecció dels morts és un problema de fe. Pels jueus, tots ells creients en Déu, era una pura “qüestió d’escola”, i no consta que Jesús, que més aviat com fill de les classes populars seria d’educació farisea, en fes un problema de fe, de pertinença al poble elegit: mai va acusar -pel que nosaltres podem saber- els saduceus d’heretges. I Pau, de confessa tradició farisea, utilitzarà aquesta “disputa d’escola” per escapolir-se mentre els altres es peguen (Ac 23,6-10). Una “opinió d’escola”, una explicació cultural, s’ha convertit en un dogma de fe. 

Recordem que la circumcisió fou també en els seus inicis (i segueix sent) un fet cultural.

L'any 92 em va tocar llegir un comentari sobre Efesis d'en Schlier per a preparar amb en Ferran Bonnin la reunió de "capellans obrers dels Països Catalans" i vaig ficar aquest requadre:

Per ara m’agrada la intuïció d’evitar divisions entre els homes per motius religiosos, i per arribar a aquesta unió cal deixar els preceptes més sagrats del grup (és curiós que arriben a aquesta categoria els preceptes més identificadors del grup, més particulars, encara que en un principi no tinguessin res a veure amb Déu).

Qui serien avui els jueus? I els gentils? Què hauríem de fer per unir-los tots en un destí comú? Quines són les coses que nosaltres, els cristians, hauríem d’estar disposats a deixar? 

Potser allò mateix que va permetre a uns jueus abandonar la circumcisió: l’afirmació de la “recapitulació” de totes les coses en el Crist (Ef 1,10).