| De Deo nihil scimus
El clàssic "De Déu no en sabem res" em permet dir:
|
| Aquest "requadre" sortia -a on les raons tipogràfiques li van
trobar lloc- a una de les pàgines del meu quadernet "Amb el pretext
d'una enquesta", la publicació del qual "per entregues" acaba
avui. Són tots els capítols que des del mes de novembre han
anat sortint en l'apartat titulat "plat del mes".
Recordeu que aquest quadernet era una recopilació de "trossos
de correspondència meva amb altres jesuïtes i el motiu d’haver-los
reunits ha estat una trobada dels jesuïtes de Missió Obrera Aprofitant que un "386" (ara ja tinc un Pentium) i una Canon BJ-200
et converteixen en un potencial editor, vaig editar el "quadernet",
per a repartir-lo entre amics i amigues. Vaig fer una tramesa per correu
(no crec que superés els vint exemplars) com manera d'agraïr
a tot aquells que al llarg dels anys -i cadascú a la seva manera
i als seus temps- m'havien acompanyat en el meu itinerari espiritual.
Pel gener del 98 sortia el Boletín MO (nº 49) amb la publicació de totes les aportacions que havíem fet a la Trobada. Hi sortia tot, menys el "requadre", el que algú -carinyosament- m'havia titllat de "provocatiu". La meva primera reacció va ser pensar en la "censura". Però tot havia estat, segons em van assegurar, una decisió de l'ordinador. Vaig tenir interès en què l'ordinador reparés el seu error, i que el "requadre" sortís publicat en el següent número del Boletín MO. De comú acord no semblava massa oportuna la publicació "a seques" del requadre, i vaig enviar un altre fragment d'una carta meva a un dels meus amics de Bolívia. Ell m'havia fet uns comentaris sobre aquest "requadre". |
.
Aquest nom naixia a mitjans dels anys 60 per a designar el grup de jesuïtes
que s‘havien posat a treballar manualment. Avui dia, aquest nom de Missió
Obrera, de desaparició ja anunciada, no sap ben bé a quins
jesuïtes dóna aixopluc".
| Els comentaris del meu amic | ||
| Un petit comentari
al quadre “De Deo nihil scimus”…
Si de Déu no en sé res, puc creure en el “Déu dels meus pares”; no hi ha res que ho impedeixi. No hi ha cap “scio” que em prohibeixi per honestedat amb mi mateix o amb Déu (parles de Honest to God, d’en Robinson, que vaig llegir per recomanació teva) creure en aquell Déu… El mateix es pot dir de la Trinitat. No en sé res de Déu; doncs, per què no pot ser Pare i Fill i Esperit Sant? Aquests dies vaig estar a Oruro i en Bernardo Gantier em va ensenyar un petit càntir que ha trobat amb tres brocs. Em deia: sembla que hi ha una cultura antiga que representava així Déu perquè tenien una idea de que Déu era tres i u. |
El que jo li comentava... | |
| Per cert,
que a la masia prop de La Panadella, a on vivien una amics
i crec que hi vàrem parar alguna vegada, també hi havia un
porró amb tres brocs. No crec que fos cap referència a la
Trinitat…
No vull seguir parlant de les altres set afirmacions. Si de Déu no en sabem res, crec que el que tu dius pot ser tan fals com el que diuen els qui afirmen el contrari. En Roig Gironella et diria que es tracta d’un altre nivell epistemològic… |
No se m’havia
passat pel cap deixar sense comentar el teu comentari al meu requadre,
però ho pensava fer amb una mica de calma i amb cert temps.
Aquest requadre és a l’estil de EL PERIÓDICO, però no per això deixa de tenir la seva veritat. I aquesta veritat és l’abisme que hi ha entre el que els capellans “saben” i el que ells volen transmetre als seus fidels, fins i tot a aquells que són de “comunitats cristianes”. |
|
| Pel que fa a
la pregària. El dissabte passat per la tarda anava amb una voluntària
a una comunitat per a dir una missa per a demanar la pluja. Es veien uns
núvols negres i em va dir: "Hi ha núvols, plourà".
Jo li vaig contestar:"Però el vent és del nord i això se n'emporta els núvols" Vàrem dir la missa, vàrem demanar aigua a una processó amb la imatge de la Mare de déu del Rosari, va sortir el sol. A la nit va ploure i força. Tota la gent estava molt contenta. Ells havien fet el que tenien que fer: demanar missa, fer rogatives. Jo havia fet el que ells volien. Va ploure. T'asseguro que a l'homilia en vaig veure en dificultats teològiques (fa molts anys vàrem aprendre que Déu no és un tapa-forats, o com diu una dita castellana. "Porque Dios ayuda a los malos, si son más que los buenos", o el que deia l'escolàstic: "Post hoc, non necesse propter hoc". |
Aquest
és el tema d’una novel·la, que suposo que ja has llegit i,
potser per recomanació meva, de D. Miguel de Unamuno, la de San
Manuel, bueno y mártir.
És un d’aquests llibres que, no només recomano, sinó que regalo i deixo, i a cops sense retorn i sense saber qui el tindrà. Ho dic perquè ara no l’he trobat a cap de les prestatgeries dels meus llibres. Si no recordo malament (a mi també em comença a passar que recordo més les coses velles que les noves), Eugen Drewermann (autor del qual també puc recomanar Dios inmediato) ve a dir que per compassió envers els “petits” seguim fabricant ateus (gent que ja no pot “creure” en el que nosaltres continuem dient. El requadre no afegeix res al text del quadernet, en el
qual queda prou clar que Jesús –per a mi- no és l’única
solució, ni la recapitulació de totes les coses, ni l’exclusiva
ni definitiva manifestació de Déu, ni el “Fill de Déu”…
queda també clar en el text que no em molesten les nostres afirmacions
dogmàtiques sempre que no vulguin ser contradictòries amb
les que altres poden fer.
|
|
| Això vol dir que estic d’acord
amb tu: si de “Deo nihil scimus”, podem dir que és Pare, fill i
Esperit Sant…
No em molesta que tu ho diguis, ni em sento obligat a no dir-ho mai, però que no em vulguin obligar a ensenyar a altres que Déu és d’aquesta única manera. Tu i jo sabem (i suposo que d’altres també) que el “Déu trinitari” (una sola essència, dues naturaleses, tres persones) és la millor forma “consensuada” que uns cristians –en una determinada cultura i època- van trobar per a expressar –sota la convocatòria de l’emperador- la seva experiència de fe en Jesús de Natzaret. Això, tu i jo, ho sabem gràcies a la “sucia historia de Efeso” que, com alumnes fidels, vam escoltar al González Faus. |
||
| I –i suposo que seguirem
d’acord- quan anem al Txad o a Bolívia no estem gens obligats a
seguir aquest consens imperial, sinó que faríem molt millor
en buscar un altre “consens”, ja que ni les condicions polítiques,
ni les culturals, ni les idiomàtiques són les mateixes. I
és possible que buscant un altre consens, trobem “un
porró amb tres brocs”.
Més em va costar –cadascú té les seves sensibilitats- decidir-me pel primer punt, el del “Déu dels meus pares”. Aquí cadascú pot tenir els “seus pares” i el “seu Déu”. Però no podem ignorar que per a molts cristians de la nostra generació el “Déu que hem rebut” és un déu que ha estat utilitzat –i no sols durant tres anys- per un dels bàndols d’una guerra. I durant tot aquest temps d’utilització ell no va dir ni piu. I així comprendràs perquè em costa una mica creure que ell hagi ara ja après la lliçó que uns quants teòlegs li han volgut ensenyar de que ell és el “Déu dels pobres” i de que ell té una opció per als pobres. Si els homes, que no som immutables i que sols vivim uns quants anys, ens costa ja fer canvis a la nostra vida quan arribem a una certa edat, no creus tu que serà demanar-li massa a ell, que és immutable i que és etern, que en tan poc temps faci canvis tan radicals? Deixem-ho aquí per avui, però continuarem. M’hauries d’explicar una mica més la teva dita escolàstica: “Post hoc, non necesse propter hoc” |
||
 |
|
 |
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat Maig 1999 Última actualització: setembre 2008 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2015) Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
Cada
mes, un capítol de "Amb el pretext d'una enquesta"
| novembre | Resar...Pregar... Déu és un ser personal?
L'experiència de la pregària ens porta a reflexionar si Déu és un ser personal. Auto-reflexió personal o comunicació directe amb Déu.
|
 |
| desembre | Jesús de Natzaret,
és la divinitat encarnada?
Les afirmacions dels cristians sobre la divinitat de Jesús, quin sentit poden tenir avui dia en un món intercultural i en contacte amb altres religions
|
|
| gener | Autors que m'han ajudat
a l'hora de parlar de Jesús
Alguns autors es converteixen en testimonis que obren camí vers un coneixement no màgic de Jesús de Natzaret
|
|
| febrer | Jesús, l'única
solució?
La contemplació de l'encarnació ens posa qüestions sobre si Jesús és l'únic mediador, únic salvador i sobre el paper de les altres religions salvífiques
|
|
| març | Déu intervé
a la nostra història?
Déu es manifesta com impotent senyor de la història
|
|
| abril | L'hora de les exclusions?
Comentaris a un discurs del P: General dels jesuïtes: senyala els camins propis del carisma ignasià preguntant-se sobre diverses formes d'apostolat
|
|
| maig | El "requadre provocatiu"
Uns quants exemples del que capellans i teòlegs saben i no volen comunicar als seus fidels. Vers una comprensió no teística de Déu
|
|
 |
I respecte a la llibertat d’esperit: ho
dius tot tal com raja, per exemple, tot el que poses en aquell requadre
d’una plana central (De Deo nihil scimus), que no deixa de ser extremadament
sincer, però al mateix temps extremadament provocatiu. Si més
no, a mi m’ho sembla.
 |
| La visión trinitaria de la Realidad es poco menos que una invariante cultural. Se encuentra prácticamente en todas las tradiciones de la humanidad. Ha sido una cierta concepción elitista y autosuficiente de la trinidad cristiana la que ha propagado la idea del monopolio cristiano de la Trinidad. | Ahora dicen que el cristianismo no
es más que la forma religiosa cómo el judaísmo logró
sobrevivir en el mundo cultural helenizado de la cuenca del Mediterráneo.
Este fue el mérito de Pablo... La "trinidad"
sería la expresión final del proceso de "paganización"
incoado por Pablo.
La "paganización", aunque suene mal a nuestros oídos, no tiene por qué ser una cosa mala. Hoy día la traduciríamos por "inculturalización": en este caso concreto, el esfuerzo por adaptarse a la concepción religiosa del mundo greco-romano, que como dijo -quizá con un poco de retraso- el Vaticano II alguna chispilla de verdad tenía |
|
Raimon Panikkar
Dios en las religiones
V CONGRESO DE TEOLOGÍA
Madrid, septiembre
85
Misión Abierta,
pág. 88
|
Fragment d'una carta
meva
a l'Antonio de Petare
(Caracas)
Publicada a
Boletín
de Misión Obrera
Núm 38. Nov
1991
|
| Crítica superior de la Biblia
La primera tarea fue descubrir las realidades históricas concretas, que subyacen en la historia bíblica. Esa búsqueda de la verdad se llamó crítica superior bíblica. Surgida en la Alemania del siglo XIX, produjo la alternativa liberal protetante al literalismo… Se mantuvo en el enclave particular del pensamiento académico cristiano y se consideró demasiado infructuoso para compartirlo con el común de la gente, ya que plantea muchas cuestiones a la que la Iglesia no puede responder. De ese modo los dirigentes eclesiásticos querían proteger a los fieles sencillos de conceptos que no estaban preparados para entender. Y por esa vía apareció por vez primera la sima cada vez más ancha entre cristianos eruditos y la gente corriente. Se formó al clero en esa mentalidad teológica con la
nueva manera de leer y entender la Biblia, con esas nuevas teorías
acerca de cómo había sido escrita la Biblia y con los nuevos
métodos de interpretar los relatos de lo sobrenatural. Pero se exhortó
a ese mismo clero a no servirse de su conocimiento cuando hablaba dese
el púlpito a sus comunidades de fieles. Más aún, se
le dijo que continuase contando simplemente la vieja historia, sólo
que de cuando en cuando con un acento ligeramente moderno.
John Shelby Spong
|
|